TEMA 10

TEMA 10: CENTRES EDUCATIUS=AUTONOMIA, DIRECCIÓ, AVALUACIÓ I SUPERVISIÓ

Actualment el sistema educatiu espanyol està basat en la LOE, la última llei vigent fins als nostres dies. Aquesta llei va ser aprovada el 2006.
Fins abans que s’aprovés la LOE, la llei que regulava l’ensenyament a Espanya era la LOGSE que va ser aprovada el 1990. Hi havia la necessitat de actualitzar la llei per tal que tingués més en compte la societat actual.
La LOE contempla els punts més rellevants de la LOGSE, i el que es va fer va ser millorar, per tal de tenir una educació de qualitat i per a tothom.  Aquesta llei principalment vol minimitzar les discriminacions, poder atendre a la diversitat, i sobretot apaivagar les desigualtats econòmiques, socials i culturals.
Principis de la LOE: 
“La exigencia de proporcionar una educación de calidad a todos los ciudadanos de ambos sexos, en todos los niveles del sistema educativo”:

-    Qualitat educativa és inseparable de l’equitat: la qualitat ha de ser per a tothom.
-    Adoptar mesures que evitin la segregació de l’alumnat.
-    Garantir l’atenció a la diversitat i les diferències.
-    Transmissió de valors relacionats amb la construcció de la personalitat de l’alumnat.

El text de esta Llei preveu l'existència de centres d'educació públics, centres d'educació privats i centres d'educació privats concertats. Els centres d'educació privats concertats són centres creats per iniciativa de la societat civil, però mantinguts, en tot o en part, amb fons públics. Aquests centres responen a l'exigència constitucional (article 27.1 de la Constitució Espanyola) de llibertat d'ensenyament, és a dir, de la libertat dels pares de família a triar el tipus d'escola a la que volen que assisteixin els seus fills, per la qual es imprescindible superar els obstacles econòmics d'una elecció lliure.
El finançament de la llibertat d'ensenyament amb fons públic pot ser realitzat de diferents maneres: Amb l'ajuda directa de les famílies a través del denominat xec escolar, el pagament del salari dels mestres dels centres educatius no estatals, entre d'altres. El model recollit a la LOE pel que fa a concerts educatius és precisament aquest últim: finançar els sous dels mestres.

Es considera que l'educació ha de contribuir al desenvolupament de competències apart d'impartir continguts concrets. Aquestes competències són habilitats personals que permeten l'alumne integrar-se amb èxit a la vida adulta. Es basen en un ensenyament interdisciplinari i pràctic més que en l'acumulació de coneixements.
Les vuit competències bàsiques són:
•    Competència comunicativa o lingüística.
•    Competència lògico-matemàtica.
•    Competència de coneixement i interacció amb el món físic.
•    Competència artística i cultural.
•    Competència social i ciutadana.
•    Competència d'autonomia personal.
•    Competència digital.
•    Competència d'aprendre a aprendre.

Al 2009 la Generalitat de Catalunya va aprovar la LEC, Llei d’Educació de Catalunya.
És la llei de l’excel•lència i la equitat.
La LEC aposta per un servei d'educació de Catalunya on els centres públics i concertats participin dels criteris d'equitat, excel•lència i corresponsabilitat garantint-los la suficiència econòmica per al seu funcionament, respectant el dret a la lliure elecció de centre dels ciutadans, i el dret a definir el caràcter propi per part de la titularitat de cadascun dels centres educatius, que la mateixa llei defineix per als centres públics. La llei d'educació de Catalunya garanteix també la suficiència financera dels centres concertats i potencia la figura del contracte-programa per aquells centres que participin decididament en la corresponsabilització.
La LEC fa una aposta decidida per la modernització de la gestió dels centres públics. Per donar satisfacció a aquest objectiu, el text dota d'autonomia als centres per poder tirar endavant el seu projecte educatiu propi adaptat al seu entorn. Els centres educatius hauran de tenir un Projecte Educatiu de Centre (PEC) que contemplaran indicadors de progrés.
L'autonomia permetrà al centre tenir marge de gestió del currículum (amb l'objectiu d'amotllar-lo al màxim a les necessitats dels alumnes), autonomia d'organització pedagògica (per millorar la capacitat de gestió de les aules i dels mètodes innovadors), així com de gestió de recursos humans (els llocs de treball docents es podran proveir a través de concursos generals, específics i sistemes de provisió especial) i econòmics (per poder decidir les necessitats de material en base a les necessitats del projecte educatiu).
Una altra de les apostes de la Llei se centra en la figura de la direcció. Així, els directors d'escoles i instituts tindran la categoria d'autoritat pública. Per ser nomenats, els directors hauran de presentar un projecte de direcció en el qual s'haurà de detallar la gestió del projecte educatiu de centre.
L'avaluació passa a ser un dels ítems clau de la Llei, en tant que es fa imprescindible per comprovar l'adequació dels resultats dels projectes educatius de centre als seus indicadors. La Llei crea l'Agència d'Avaluació de l'Educació, una entitat que esmerçarà els esforços a avaluar els projectes educatius (entesa com a acompanyament) i també podrà fer propostes a l'Administració competent per millorar els currículums generals.
Objectiu: Creació del col•lectiu d’escoles d’èxit
-    L’autonomia és necessària per millorar la qualitat de l’educació i dels resultats
-    És una estratègia per millorar el funcionament dels sistemes educatius
-    És un instrument no una finalitat
-    Marcar objectius i el centre establirà les pautes per aconseguir- los

Els grans eixos de la LEC:
1.    Dret a l’educació, excel•lència i equitat per a tothom (els resultats ara no són favorables.
2.    Servei d’Educació de Catalunya, voluntat de servei
3.    Règim lingüístic, enfortir la immersió lingüística, i el trilingüísme
4.    Comunitat educativa, apropar l’educació a la ciutadania, al territori, administració local, municipalisme, apropar les decisions
5.    Ordenació dels Ensenyaments
6.    Centres educatius – Autonomia de centres, principi de territorialització, empoderament i confiança mútua
7.    Professorat i altres professionals dels centres, potenciar el prestigi social dels mestres, carrera docent, formació del professorat,
8.    Direcció i govern dels centres, professionalització del sector i lideratge col•laboratiu
9.    Administració de l’educació
10.    Avaluació de l’educació, cultura de l’avaluació, avaluar per millorar
Avaluació educativa: sistema de valoracions
CENTRE EDUCATIU
EQUIP PROFESSIONAL
ORGANITZACIÓ
ENSENYAMENT-APENENTATGE
GRUP-CLASSE
ALUMNE 1 interès 2 rendiment 3 nivell 4 creativitat 
Cal dur a terme una evaluació dels centres per tal d’aconseguir aquesta excel•lència en l’enseyament. El sistema d’avaluació més lògic i eficaç és el d’avaluació per nivells. Cal començar pel graó d’abaix de tot, però el més important, que és l’alumne. S’han d’avaluar els graus de coneixement i d’estat dels alumnes en primer lloc. Després, si els resultats no són bons, cal fer una avaluació més global, del grup classe. Aquesta avaluació ens permetrà veure, si és un cas concret, o és global de tot el grup, i si és global caldrà seguir més a munt. Caldrà revisar el currículum, els aprenentatges i com els assoleixen.  Així succesivament s’aniran avaluant els centres educatius.
Important destacar que en els alumnes caldrà revisar en primer lloc l’interès que tenen per assolir nous aprenentatges. És el primordial per poder ser educat, voler-ho ser, tenir voluntat per ser educat i ensenyat. Un cop això s’han de revisar el rendiment de l’alumne, l’esforç que hi posa. Un cop això cal revisar el nivell dels alumnes, que si es bo millor encara. Però és molt més important el valor afegit de cada alumne, partint del seu nivell anterior. I finalment la creativitat que han despertat, per representar, crear, investigar, etc.
Avaluació del centre
•    INTERNA: S’autoavalua el centre
•    EXTERNA TÈCNICA: Avalua la inspecció
•    SOCIAL: Consell escolar
Avaluació de sistema
(mostres, indicadors, proves estandarditzades,qüestionaris)
Són unes proves que es fan cada cert temps a l’últim curs del final d’una etapa educativa i serveixen per veure el nivell general que tenen els alumnes i si tenen assolides les competències bàsiques necessàries.






Un microanàlisis, consisteix el l’anàlisis concret d’un centre educatiu. A la imatge anterior podem observar un esquema on es pot veure el procés per tal de fer aquest anàlisis.
El conjunt de l’esquema permet fer una avaluació integral de l’eficiència del sistema educatiu.

TEMA 9

TEMA 9: EDUCACIÓ: QUALITAT, EQUITAT I EXCEL•LÈNCIA. ESCOLA: AUTONOMIA I COMPTE DE RESULTATS

Històricament la família era l’educador natural. L’educació és un concepte concret, però que té moltes interpretacions.
L’escola és una institució, perquè hi participen diferents agents, un conjunt de valors que la gent comparteix. Hi ha unes finalitats comuns.
La llei diu que els centres educatiu han de poder decidir i autogestionar-se.
L’educació no es treballa només a l’escola sinó que estem en una societat on hi ha convecció dels infants fins als 18 anys.
L’educació està dins el marc en què els drets dels infants són els nostres deures.
A Catalunya s’ha fet una llei de protecció de l’ infància.

Llei de 2006: Ve a donar una escola platònica, escola d’excel•lència, de màxim nivell.

TEMA 8

Tema 8: PENSAMENT CONTEMPORANI: CIÈNCIA I FILOSOFIA

Un paradigma està constituït pels supòsits teòrics generals, les lleis i les tècniques per a la seva aplicació que adopten els membres d'una determinada comunitat científica.

Paradigmes científics

Racional-positivista, orientat als resultats

També es pot anomenar quantitatiu, empíric-analític, racional tecnològic.

En l'àmbit de l’educació el que pretén és descobrir les lleis en les quals basen els fenòmens educatius i elaborar teories científiques que guiïn l'acció educativa com a mecanisme de transmissió de noves tecnologies i rutines estandarditzades del procés ensenyament – aprenentatge. 

Hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva

És un paradigma qualitatiu. Estudia el significat de l’acció humana i de la vida social i intenta substituir les nocions científiques d'explicació, predicció i control del paradigma positivista per les nocions de comprensió, significat i acció.
Aquest és un paradigma que estudia les intencions, les motivacions de les persones, tot allò que no es pot percebre visualment.

Sociocrític, orientat al canvi social

És una nova forma de paradigma que sorgeix per contraposar una resposta a les dues anteriors positivistes i interpretatives. No és ni del tot empírica ni interpretativa.

Aquest paradigma sociocrític introdueix la ideologia de forma explicita i l'autoreflexió critica en els processos del coneixement. La seva finalitat és la de la transformar l'estructura de les relacions socials i donar resposta a determinats problemes generats per aquestes.

Principis:

• Conèixer i comprendre la realitat com a praxi.

• Unir teoria i practica (coneixement, acció i valors).

• Orientar el coneixement a emancipar i alliberar a l'home.

• Implicar al docent a partir de l'autoreflexió.

Emergent o experiencial transconscient (Morin), com a projecte existencial (Teixidó)

El Paradigma Emergent va més enllà del holisme, l'ésser humà és vist com una totalitat però des de la perspectiva de la seva pròpia realitat, entesa des de la íntersubjectivitat. En el paradigma Emergent l’home és vist com a una totalitat, on la realitat dels altres s'entén solament quan es percep i entén la pròpia realitat.

La realitat és permanentment canviant i s'ha de ser capaç no només d'entendre el seu canvi en els diferents contextos, sinó de potenciar-ho i adaptar-se a noves formes de comprensió d'aquesta realitat.

El Pensament Complex

El pensament de Morin argumenta que encara estem en un nivell "prehistòric" pel que fa a l'esperit humà i solament la "Complexitat" pot civilitzar el coneixement. A través d'aquest pensament ens podem endinsar en el desenvolupament de la naturalesa humana multidimensional, la lògica generativa i dialèctica, del qual l'univers és una barreja de caos i ordre. A partir del concepte i pràctica de la Acte-eco-organització, el subjecte i l'objecte són parts inseparables de la relació autoorganitzador-ecosistema.

(extret de la wikipedia)

Corrents filosòfics

La modernitat: La característica principal d’aquesta era és la de l’ús de la raó per part de l’home. Es creu en la pròpia capacitat de l’home per raonar, decidir per si mateix, establir relacions socials així com auto valer-se i autogestionar-se. Creant i potenciant així la concepció d’un mateix. Així doncs l’ús de la raó arribarà també a altres àmbits. Per exemple la ciència s’imposarà per davant de les creences i la religió, al contrari de com havia estat fins en aquell moment. Es desmitificaran moltes coses i es creurà amb lo racional i lo empíric.

La postmodernitat: El terme postmodernitat designa genèricament un ampli nombre de moviments artístics, culturals i filosòfics del segle XX definits en divers grau i manera per la seva oposició a (o superació al·legada de) la modernitat (concepte, aquest darrer, similar, però no idèntic, al d'Edat Contemporània). En aquesta accepció concreta de 'moviment postmodern' o 'ideologia postmoderna', a voltes la postmodernitat es designa també com a "post modernisme", però aquest terme, com a designació d'aquest concepte, està mal format i és confusionari.

També s'anomena postmodernitat un determinat període històric que es postula com a posterior a la modernitat; vegeu l'article Postmodernitat (període).

Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle XX. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'inten d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.

Enfront del compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica, que caracteritzà les avantguardes artístiques, intel·lectuals i socials, actitud que considera una forma refinada de teologia autoritària, la ideologia postmoderna defensa la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l'autoritat intel·lectual i científica i la desconfiança davant el que defineix com a grans relats.

Neoliberalisme

El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia, i centra el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social, en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure mercat capitalista superen els costos en tots els casos.

Segons el neoliberalisme, la liberalització permet distribuir la riquesa, amb un comerç sense monopolis ni oligopolis, amb la intenció de millorar la productivitat. Impulsa la inversió de capital en béns i serveis per a baixar el preu de mercat del producte (per exemple en transports i mà d’obra barata) i fa augmentar el consum amb el mecanisme del lliure mercat. Els principis bàsics, doncs, són:

• L'estat no ha d'intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l'assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.
• L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d'ésser privatitzats.
• El dèficit públic és perjudicial per a l'economia, ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d'interès i disminuir la inversió privada.
• La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
• La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses, és intrínsecament negativa, ja que impedeix arribar al salari d'equilibri (equilibri entre l’oferta i la demanda de treballadors).

Utilitarisme (Jeremy Bentham):

L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat.

L'utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l'utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l'utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

*Principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones"

Ecologia i sostenibilitat

L’ecologia és la part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i el seu medi. També es pot definir com l'estudi científic de les distribucions, l'abundància, les relacions dels organismes i les seves interaccions amb el medi ambient.

La sostenibilitat és un concepte que defineix el consum responsable i conscienciat dels recursos naturals per part dels humans. És una nova manera d’organitzar i explotar els recursos naturals, tenint com a objectiu el màxim benefici humà respectant al màxim i malmetent al mínim la biodiversitat, i els recursos naturals en general. Ja no és el com reciclar, sinó el com reduir i com evolucionar.

Comunitarisme i feminisme

El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió.

Així doncs, els comunitaristes prediquen el pensament comunitari i no l’individual per a la solució a molts problemes actuals.

Alguns representants d’aquest corrent són Robert Bellah,Charles Taylor, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre.

El feminisme és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures de què gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.

El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.

El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.

Persona i societat

La cosmovisió és la visió que té un mateix de tot el seu entorn, la seva interpretació del context, la percepció del temps, de la societat de l’entorn i de si mateix sobre aquest món. Per trobar-li el sentit a la vida cal tenir una bona cosmovisió, cal estar satisfet d’un mateix interpretar i entendre quin és el teu lloc dins aquest món i que i vens a fer. Cadascú té el seu sentit a la vida que variarà segons la seva cosmovisió.

Una persona que no li trobi sentit a la vida, no estarà satisfeta, no trobarà el seu lloc, se sentirà insegura i per tant patirà angoixa. Un fenomen molt habitual a la nostra societat. Una societat del benestar que tant sols valora els bens materials i que els relaciona directament amb la felicitat, desvalorant tots els bens humans i sensibilitzadors que tenim com a persones, però que no els desenvolupem la gran majoria. Aquesta insatisfacció i aquest fracàs continu a propiciat l’aparició de mètodes d’autoajuda, que la majoria d’ells no expliquen coses estratosfèriques, sinó que no fa re més que aplicar i valorar aquests factors humans que tots tenim però que aquest tipus de societat no ha permès que desenvolupéssim. A tot això no cal sumar-li les supersticions que tenim, que no deixen de ser re més, un apèndix de les antigues mitologies o de les encara actuals creences religioses. Està comprovat que l’ésser humà sempre ha hagut de buscar una justificació irracionals a certes coses quan necessitaven algunes explicacions de certs fenòmens incapaços d’entendre i/o justificar.

Però amb l’aparició de la raó i la il·lustració, va separar-se l’església de l’estat, permetent així una neutralitat de l’estat sense cap influència ni interessos de l’església. Donant possibilitat a l’aparició de la ciència i a l’ús de la raó humana per part de l’home. La laïcitat a permès experimentar i aprofundir en altres formes transcendents d’entendre la vida humana i de la pròpia percepció de la persona.

El consum és allò que predica la nostra societat subliminalment, que és el necessari per ser feliç en aquesta vida. Una societat consumista basada en la llei de l’oferta i la demanada. És l’eix principal de la nostra societat, per tant tot el que contradigui aquest fet, tots els valors humans i sentimental queden apartats.

Estem en una societat fictícia, que ens fa creure que som feliços, quan en realitat no som re més que esclaus, esclaus de nosaltres mateixos i de la nostra pròpia mentida. Avui en dia més que mai, cal una visió crítica i no perdre als valors humans per poder diferenciar lo moral de lo immoral.

TEMA 7

Tema 7 : ALTERNATIVES EN  l’EDUCACIÓ COM A RESPOSTA AL CANVI SOCIAL

No com a resposta a les crítiques al sistema escolar, no és per això. És perquè el sistema ha canviat molt, la societat ha canviat molt. Estem a l'era digital.

- societat tecnològica (tota la societat està organitzada tecnològicament, no ens referim només als aparells)

- societat d'informació digital

- soc. de masses i de consum

- diversitat cultural i de sentit.

Marshall MacLuhan.

Reflexió antropològica: Parla de la historia de la civilització: les tribus es van ajuntar fent pobles i posteriorment estats. Ara parla d'una destribalització, tot això ha quedat curt. La realitat supera les fronteres i aquesta explicació és insuficient. I parlem d'Aldea Global, no hi ha fronteres.

Podem fer un paralelisme entre les funcions vitals i les funcions socials (Teixidó). 

TEORIA CIENTÍFICA:

Hominització que ve de la religió i porta a la saviesa. I al llarg de la historia hi ha hagut una especialització. Les funcions vitals són 3, nutrició (aliment i oxigen), reproducció (dos sers engendren un de nou), i relació (contacte amb l'exterior). Tot això és la vida, en els animals unicelulars es dóna junt.

analogia: 3 funcions socials especials són la cultura (nutrició), l'educació (reproducció) i la comunicació (relació). Aquestes tres funcions permeten el coneixement, la formació i la informació.

La cultura arriba un moment que es separa de la religió (no en contra però si independentment a la religió). amb l'educació passa el mateix (ja tenim emancipada una altra funció social que dona pas a la formació).

Al s.XX amb l'arribada dels mitjans de comunicació com la radio, accessibles sense haver anat a escola (no com als diaris) es dona la comunicació com a fenomen de masses. Continua amb la TV, el cinema i ara les Tics i internet. Això ho canvia tot i permet la informació, que no s’ha de confondre amb el coneixement.

La informació si hi ha formació es converteix en coneixement o enriqueix el coneixement. Qui no té formació va reben els inputs d'informació gairebé com a deformació. (ex. la tv pot ser un simple entreteniment o pot ser més que això)

L'ésser humà ha d'arribar a la saviessa, a entendre el món en el que viu. Aquesta ha de ser l'aspiracio i trobar cadascú el seu sentit de la vida. No sabem exactament que és la saviesa, però no té relació direta amb els estudis. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples, incloent la intel·ligència espiritual.

Disciplines que estudien això: 1. Mediologia (simbologia que va fent un imaginari, estudia com es transmet el significat), 2. Pedagogia, 3. semiòtica (codis i significats).

PEDAGOGIA:

Hi ha un procés mitificador a la comunicació de masses.

Hi ha una percepció denotativa. Et presenten la informació escollida per l'agenda setting. Segons com es presenti la informació dennotativa es pot donar amb unes connotacions o altres. Quan la informació t'atrapa per l'emoció és més eficient. Model estereotipat.

A la pedagogia ha de ser el mateix: percepció denotativa --> sensació connotativa --> expressió creativa. Hi cal afegir dues coses, l'Experiència (compartida) i en segons lloc la Raó (crítica). El mestre ha d'aportar elements informatius. És important no censurar. 

"Model educador de la societat de masses"

Construccionisme, explicació de base biopsicologica (Piaget i Vigotski), com es construeix el coneixement?

Seymour Papert

Creador del LOGO, programa informàtic - llenguatge de programació gràfic matemàtic, lògic, topogràfic. (molt bé a classe de matemàtiques)

Del LOGO es crea el LEGO (el joc de peces) Papert hi col·labora en la seva creació. És una proposta molt interessant i intel·ligent.

Generalment al que es dóna més importància és als resultats acadèmics, però això no és lo principal. L'important és:

1. Interès personal (motivació), fer a través de la funcionalitat com deia Claparede.

2. Rendiment personal (que treballi interessat i al màxim de les seves possibilitats)

3. nivell d'aprenentatge

4. creativitat d'aprenentatge (per als alumnes més avançats)

els pedagogs han de treballar molt punt 1,2 i 4, el punt 3 sortirà sol. els resultats academics no és lo principal.

PEDAGOGIA NARRATIVA d' Homer a Tolstoi.

Postura del naturalisme de Rosseau. Infants fan una comprensió mítica però quan creixen a l'adolescencia, fan una concepció romàntica. despres ve la comprensió filosòfica i finalment la irònica.

Pedagogia narrativa: d’Homer a Tolstoi: Kieran Egnan professor de ciències de l’educació.

Tres velles idees: socialització (Homer), veritat (Platon), Naturalisme (Rousseau) i una idea nova: recapitulació (Vigostski)

S’ha de trobar el text adequat pel nen o nena que volem que llegeixi. No tots els nens llegiran el mateix tipus de text.

La ciutat educadora. Edgar Faure i UNESCO

Revisió mesurada del passat de l’educació a escala Terra.

Les noves necessitats de la societat: ciència i tecnologia

Televisió , telecomunicacions, ordinador, anàlisi de sistemes (1973)

Humanisme científic i cxompromís social.

Cap a la ciutat educativa.

Va ser una recapitulació de la

renovació pedagògica de l'Escola

Activa i una prospectiva de l'Escola

de la societat telecomunicada.

Societat de la informació i tecnologia digital a l'aula

Es dóna més atenció a

tecnologia

que a la pedagogia.

Noves tecnologies

Vells mètodes d'ensenyar

El docent que no té cultura

tecnològica, que no és 

usuari de TIC no fa TAC

En equipament tecnològic les escoles són les darreres

                                                                  

L'aprenentatge de les TIC és instruccional. Massa cursos perduts; falten equips multiprofessionals a les escoles.

Hi hahagut massa interessos econòmics pel mig.