TEMA 8

Tema 8: PENSAMENT CONTEMPORANI: CIÈNCIA I FILOSOFIA

Un paradigma està constituït pels supòsits teòrics generals, les lleis i les tècniques per a la seva aplicació que adopten els membres d'una determinada comunitat científica.

Paradigmes científics

Racional-positivista, orientat als resultats

També es pot anomenar quantitatiu, empíric-analític, racional tecnològic.

En l'àmbit de l’educació el que pretén és descobrir les lleis en les quals basen els fenòmens educatius i elaborar teories científiques que guiïn l'acció educativa com a mecanisme de transmissió de noves tecnologies i rutines estandarditzades del procés ensenyament – aprenentatge. 

Hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva

És un paradigma qualitatiu. Estudia el significat de l’acció humana i de la vida social i intenta substituir les nocions científiques d'explicació, predicció i control del paradigma positivista per les nocions de comprensió, significat i acció.
Aquest és un paradigma que estudia les intencions, les motivacions de les persones, tot allò que no es pot percebre visualment.

Sociocrític, orientat al canvi social

És una nova forma de paradigma que sorgeix per contraposar una resposta a les dues anteriors positivistes i interpretatives. No és ni del tot empírica ni interpretativa.

Aquest paradigma sociocrític introdueix la ideologia de forma explicita i l'autoreflexió critica en els processos del coneixement. La seva finalitat és la de la transformar l'estructura de les relacions socials i donar resposta a determinats problemes generats per aquestes.

Principis:

• Conèixer i comprendre la realitat com a praxi.

• Unir teoria i practica (coneixement, acció i valors).

• Orientar el coneixement a emancipar i alliberar a l'home.

• Implicar al docent a partir de l'autoreflexió.

Emergent o experiencial transconscient (Morin), com a projecte existencial (Teixidó)

El Paradigma Emergent va més enllà del holisme, l'ésser humà és vist com una totalitat però des de la perspectiva de la seva pròpia realitat, entesa des de la íntersubjectivitat. En el paradigma Emergent l’home és vist com a una totalitat, on la realitat dels altres s'entén solament quan es percep i entén la pròpia realitat.

La realitat és permanentment canviant i s'ha de ser capaç no només d'entendre el seu canvi en els diferents contextos, sinó de potenciar-ho i adaptar-se a noves formes de comprensió d'aquesta realitat.

El Pensament Complex

El pensament de Morin argumenta que encara estem en un nivell "prehistòric" pel que fa a l'esperit humà i solament la "Complexitat" pot civilitzar el coneixement. A través d'aquest pensament ens podem endinsar en el desenvolupament de la naturalesa humana multidimensional, la lògica generativa i dialèctica, del qual l'univers és una barreja de caos i ordre. A partir del concepte i pràctica de la Acte-eco-organització, el subjecte i l'objecte són parts inseparables de la relació autoorganitzador-ecosistema.

(extret de la wikipedia)

Corrents filosòfics

La modernitat: La característica principal d’aquesta era és la de l’ús de la raó per part de l’home. Es creu en la pròpia capacitat de l’home per raonar, decidir per si mateix, establir relacions socials així com auto valer-se i autogestionar-se. Creant i potenciant així la concepció d’un mateix. Així doncs l’ús de la raó arribarà també a altres àmbits. Per exemple la ciència s’imposarà per davant de les creences i la religió, al contrari de com havia estat fins en aquell moment. Es desmitificaran moltes coses i es creurà amb lo racional i lo empíric.

La postmodernitat: El terme postmodernitat designa genèricament un ampli nombre de moviments artístics, culturals i filosòfics del segle XX definits en divers grau i manera per la seva oposició a (o superació al·legada de) la modernitat (concepte, aquest darrer, similar, però no idèntic, al d'Edat Contemporània). En aquesta accepció concreta de 'moviment postmodern' o 'ideologia postmoderna', a voltes la postmodernitat es designa també com a "post modernisme", però aquest terme, com a designació d'aquest concepte, està mal format i és confusionari.

També s'anomena postmodernitat un determinat període històric que es postula com a posterior a la modernitat; vegeu l'article Postmodernitat (període).

Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle XX. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'inten d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.

Enfront del compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica, que caracteritzà les avantguardes artístiques, intel·lectuals i socials, actitud que considera una forma refinada de teologia autoritària, la ideologia postmoderna defensa la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l'autoritat intel·lectual i científica i la desconfiança davant el que defineix com a grans relats.

Neoliberalisme

El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia, i centra el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social, en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure mercat capitalista superen els costos en tots els casos.

Segons el neoliberalisme, la liberalització permet distribuir la riquesa, amb un comerç sense monopolis ni oligopolis, amb la intenció de millorar la productivitat. Impulsa la inversió de capital en béns i serveis per a baixar el preu de mercat del producte (per exemple en transports i mà d’obra barata) i fa augmentar el consum amb el mecanisme del lliure mercat. Els principis bàsics, doncs, són:

• L'estat no ha d'intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l'assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.
• L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d'ésser privatitzats.
• El dèficit públic és perjudicial per a l'economia, ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d'interès i disminuir la inversió privada.
• La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
• La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses, és intrínsecament negativa, ja que impedeix arribar al salari d'equilibri (equilibri entre l’oferta i la demanda de treballadors).

Utilitarisme (Jeremy Bentham):

L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat.

L'utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l'utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l'utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

*Principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones"

Ecologia i sostenibilitat

L’ecologia és la part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i el seu medi. També es pot definir com l'estudi científic de les distribucions, l'abundància, les relacions dels organismes i les seves interaccions amb el medi ambient.

La sostenibilitat és un concepte que defineix el consum responsable i conscienciat dels recursos naturals per part dels humans. És una nova manera d’organitzar i explotar els recursos naturals, tenint com a objectiu el màxim benefici humà respectant al màxim i malmetent al mínim la biodiversitat, i els recursos naturals en general. Ja no és el com reciclar, sinó el com reduir i com evolucionar.

Comunitarisme i feminisme

El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió.

Així doncs, els comunitaristes prediquen el pensament comunitari i no l’individual per a la solució a molts problemes actuals.

Alguns representants d’aquest corrent són Robert Bellah,Charles Taylor, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre.

El feminisme és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures de què gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.

El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.

El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.

Persona i societat

La cosmovisió és la visió que té un mateix de tot el seu entorn, la seva interpretació del context, la percepció del temps, de la societat de l’entorn i de si mateix sobre aquest món. Per trobar-li el sentit a la vida cal tenir una bona cosmovisió, cal estar satisfet d’un mateix interpretar i entendre quin és el teu lloc dins aquest món i que i vens a fer. Cadascú té el seu sentit a la vida que variarà segons la seva cosmovisió.

Una persona que no li trobi sentit a la vida, no estarà satisfeta, no trobarà el seu lloc, se sentirà insegura i per tant patirà angoixa. Un fenomen molt habitual a la nostra societat. Una societat del benestar que tant sols valora els bens materials i que els relaciona directament amb la felicitat, desvalorant tots els bens humans i sensibilitzadors que tenim com a persones, però que no els desenvolupem la gran majoria. Aquesta insatisfacció i aquest fracàs continu a propiciat l’aparició de mètodes d’autoajuda, que la majoria d’ells no expliquen coses estratosfèriques, sinó que no fa re més que aplicar i valorar aquests factors humans que tots tenim però que aquest tipus de societat no ha permès que desenvolupéssim. A tot això no cal sumar-li les supersticions que tenim, que no deixen de ser re més, un apèndix de les antigues mitologies o de les encara actuals creences religioses. Està comprovat que l’ésser humà sempre ha hagut de buscar una justificació irracionals a certes coses quan necessitaven algunes explicacions de certs fenòmens incapaços d’entendre i/o justificar.

Però amb l’aparició de la raó i la il·lustració, va separar-se l’església de l’estat, permetent així una neutralitat de l’estat sense cap influència ni interessos de l’església. Donant possibilitat a l’aparició de la ciència i a l’ús de la raó humana per part de l’home. La laïcitat a permès experimentar i aprofundir en altres formes transcendents d’entendre la vida humana i de la pròpia percepció de la persona.

El consum és allò que predica la nostra societat subliminalment, que és el necessari per ser feliç en aquesta vida. Una societat consumista basada en la llei de l’oferta i la demanada. És l’eix principal de la nostra societat, per tant tot el que contradigui aquest fet, tots els valors humans i sentimental queden apartats.

Estem en una societat fictícia, que ens fa creure que som feliços, quan en realitat no som re més que esclaus, esclaus de nosaltres mateixos i de la nostra pròpia mentida. Avui en dia més que mai, cal una visió crítica i no perdre als valors humans per poder diferenciar lo moral de lo immoral.